Peu del Funicular-Sant Cugat del Vallès

Itinerari en format de travessa –és a dir, sense tornar al punt de partida– en què sortirem de l’estació del Peu de Funicular dels FFCC i acabarem a Sant Cugat del Vallès (marxarem, doncs, de S a N, amb el Sol a l’esquena). Tot i els seus gairebé 12 km, es pot fer perfectament amb canalla que estigui avesada a caminar, ja que la majoria del recorregut –des del coll de la Vinassa– és de baixada. Durant el tram de pujada des del barri de Vallvidrera, gaudirem d’excel•lents panoràmiques de Barcelona, amb el mar de fons, i del Parc Natural de Collserola, especialment des del cim del turó de Mont, a tocar de la torre de telecomunicacions de Norman Foster, i des del Tibidabo, que, amb els seus 512 m d’altitud, és el sostre del massís. Abans i després de l’Arrabassada –que caldrà travessar amb molt de compte– ens endinsarem per frondosos boscos d’alzines, roures i pins, amb molsa i falgueres a les parts més obagues. En sortir a la pista de Sant Medir, recularem en direcció S per contemplar l’ermita romànica circular de Sant Adjutori i un forn ibèric adjacent. Després passarem vora la masia de can Borrell, l’emblemàtic pi d’en Xandri i finalitzarem la ruta a la plaça Octavià, centre neuràlgic de Sant Cugat on s’ubica el seu magnífic monestir mil•lenari. Cal dir que el trajecte es pot escurçar força si no anem al cim del Tibidabo ni a Sant Adjutori.

Per arribar al punt de partida des de Sant Cugat, prenem els FFCC en direcció a Barcelona, baixem a la parada del Peu de Funicular i agafem el funicular –amb el mateix bitllet que portem– cap amunt fins a sortir de l’estació per l’accés superior, ja al barri de Vallvidrera.

Cal remuntar a la dreta (NE) el carrer de les Alberes fins a una cruïlla: es deixa a mà dreta la carretera de Vallvidrera (BV-1418), a l’esquerra el carrer Parc de la Budellera i s’ascendeix pel camí de terra d’enfront (NE; pal indicador) fins al turó de Mont (438 m), des d’on s’albiren extenses vistes de Barcelona, el mar i Collserola. Baixem per unes escales de fusta per dins d’un espès alzinar i passem pel costat de l’entrada a la torre de Collserola, construïda l’any 1992 i que, amb 288 m d’altitud, ha esdevingut un veritable símbol del perfil de la ciutat comtal. Si no fa massa vent, s’hi pot pujar (els nens, els estudiants, persones amb discapacitat i majors de 60 anys tenen descompte).

Desemboquem a la carretera, al costat mateix de l’aparcament del mirador, que prenem a mà esquerra pujant en el mateix sentit de la marxa (NE) fins al cim del Tibidabo, el punt més alt de la serra i on s’ubica una església i el parc d’atraccions homònim, recinte inaugurat l’any 1901. La panoràmica de Barcelona i la seva franja marítima torna a ser excepcional. Desfem el camí i, quan tornem a estar a l’alçada de les taquilles del parc, que ara queden a l’esquerra (E), i de l’aparcament superior, just a migdia (S), trenquem a la dreta (NO) pel Camí de Cal Totxo, asfaltat al principi (pal indicador). Bones vistes a mesura que avancem de Montserrat, Sant Llorenç del Munt i el massís del Garraf.

Més enllà, ja per una pista de terra (Camí de Sant Cugat), es voreja el mas de can Tano i s’accedeix al coll de la Vinassa (pal indicador; hi ha una font). S’abandona la pista i s’agafa el fressat sender de la dreta (N) que, en uns metres, es bifurca: es deixa el GR 92 i el PR C-35 a la dreta (E) i se segueix en direcció NO davallant suaument pel boscam.

Es conflueix a una pista que es pren a la dreta (E; pal indicador) per, en pocs metres, sortir a la carretera de l’Arrabassada (BV-1417): cal parar molta atenció i creuar-la amb celeritat (una fletxa blanca amb un requadre verd de fons ens indica cap a on anar). Se segueix a l’esquerra (NO), a l’altre cantó del guarda-rail (és a dir, fora de la calçada), per un corriol que discorre arran de l’asfalt.

De seguida deixem a la dreta (N) l’estreta carretera que duu a Sant Medir i agafem una pista de terra que surt paral•lela a la seva esquerra –també cap al N– al costat de can Ribes (pal indicador). Havent travessat el viaducte de Can Ribes, als peus d’un turonet, girem a la dreta (NE; pal indicador) per un sender que descendeix gradualment per l’interior d’un frondós bosc d’alzines, boixos i pins molt ben conservat. Tram ombrívol, feréstec i solitari. Marxant sempre cap al N en direcció a can Borrell i Sant Cugat, deixem dos desviaments consecutius a l’esquerra i un tercer a la dreta (E), en mal estat i ple de reguerots, que baixa amb força a l’ermita de Sant Medir, edifici d’origen romànic al voltant del qual se celebra un aplec anualment el dia 3 de març. Més endavant, en deixem dos més molt propers entre si: un a la dreta (E), que baixa a can Gener, i un altre a l’esquerra (NO), que duu al petit embassament de Can Borrell (pals indicadors). Pugem lleugerament un tram per prosseguir davallant de seguida.

Sortim a la pista de Sant Medir, a la vall de Gausac, que prenem momentàniament a la dreta (S) per visitar poc després l’ermita de Sant Adjutori (s. X), un dels pocs temples catalans de planta circular sense absis, i un forn ibèric dels s. I i II a. C. Tot seguit reprenem la pista cap al N –seguint els senyals blancs i vermells del GR 6 (fins a Sant Cugat)– i arribem a can Borrell, masia tradicional avui dedicada a la restauració. Continuem planerament en la mateixa direcció (NO) entre boscos i camps de conreu deixant enrere (S) un desviament que duu a l’embassament homònim i a mà dreta (E) un altre que mena a la carretera de Cerdanyola (BV-1415).

Desemboquem a la pista principal de can Borrell, que seguim en el mateix sentit de la marxa (N) vora la riera de Sant Medir sense abandonar-la fins al final tot ignorant trencalls secundaris a banda i banda. Passem pel costat del Pi del Xandri, arbre monumental malmès de més de dos segles de vida, ja que van intentar talar-lo l’any 1997 –actualment es troba apuntalat per llargs i robustos troncs que l’envolten completament per evitar la seva caiguda–, que ha esdevingut un símbol de la defensa del Parc Rural de la Torre Negra (abans hem pogut contemplar al S la fortificació medieval que li dóna nom), salvat d’una imminent urbanització gràcies a la declaració l’any 2010 d’aquests paratges com a parc natural.

En acabar la pista, accedim a la població de Sant Cugat. Tombem a la dreta (NE) per l’avinguda de les Corts Catalanes i, poc més enllà, a l’esquerra (O) pel carrer Puig i Cadafalch. Remuntem a la dreta (N) el carrer Francesc Macià fins que, prenent a mà esquerra (O) el carrer de la Torre, fem cap a la plaça Octavià, on destaca la imponent presència del monestir de Sant Cugat. Fi del recorregut.